- Tederic Merger

vagin, vagina

français : étui, fourreau, vagin

étui ou fourreau d’une arme...
Prononcer respectivement "bagïn", "bagine"...

Palay :
Multidiccionari francés-occitan

« bajî,-ne s. Fourreau, étui (vieux) ; vagin.
embajinà v. Imaginer ; remettre l’épée au fourreau (vieux).
esbajinà, desbajinà v. Dégaîner. V. bajî. »

Correspondances entre graphies :
esbaginar = esbajinà
embaginar = embajinà

Le sens imaginer pour embaginar semble résulter uniquement d’une confusion des sons.

Ce mot vagina a été envisagé pour expliquer le célèbre mot baïne.
Terribles baïnes, aussi pour l’étymologie du mot !

Amics Webmèstes, insérez vagin, vagina dans votre site !


 

Grans de sau

  • EMBEINAR v. tr.
    Ficar dins la beina ; cast. envainar. Embeynar una espasa, Lacavalleria Gazoph.
    Fon. : əmbəјná (or., bal.) ; ambaјná (occ.) ; ambaјnáɾ (val.).

    DESBAINAR v. tr.
    Treure de la baina (Nebrija Dicc.) ; cast. desenvainar.
    BAINA (amb sa var. ant. bahina). f.
    || 1. Estoig d’una espasa o d’una altra arma o instrument llarguer ; cast. vaina. Senyís ell mateix la dita espasa ; e puys com la s’ach sinta, tragué-la de la bayna, e brandí-la tres vegades, Muntaner Cròn., c. 297. No gos portar aquell treyt sino dins los fourres o baynes, doc. a. 1341 (Bol. Ac. B. L., xi, 420). Per una bayna de camut blau que feu fer pera la dita espaa, doc. a. 1378 (Rubió Doc. Cult., ii, 192). Una spasa... ab sa bayna cuberta de cuyr, Inv. Anfós V, 161. Tornaren les spases dins les bahines, Tirant, c. 65. Qui porta la spasa tan fort rouellada, que traure no pot per res la bayna, Brama llaur. 140. Torna lo coltell en la bahyna, Serra Gèn. 210. Mit lo coltell en la vayna, Evang. Palau.
    || 2. Bajoca de fava o d’altre llegum (Sanet, Al.) ; cast. vaina.
    || 3. Acte carnal (Ferrer Dicc.).
    || 4. m. i f. Persona de mala conducta moral, de mals sentiments (Mall., Men.).
    Fon. : báјnə (Puigcerdá, Empordà, Barc., Mall., Men.) ; báјnɛ (Ll.) ; báјna (Tamarit de la L., Val., Al.) ; báјne (Organyà, Fraga) ; baína (els joves de Pego ; els vells pronuncien báјna).
    Var. form. : beina.
    Etim. : del llatí vagīna, mat. sign. || 1. La forma més acostada a l’etimología és baïna (bahina), amb l’accent damunt la i ; el pas de l’accent a la a de la primera síl·laba s’és acomplert per la tendència a carregar l’accent damunt la més oberta de dues vocals en hiatus, o segons Fouché per influències analògiques (cfr. els casos de reyna < reina, eyna < asina, etc., ap. Fouché Phon. 232). Per una etapa més avançada de l’evolució fonètica d’aquest mot, V. beina.

  • BEINA f.
    || 1. Estoig d’una espasa o d’altre instrument llarguer ; cast. vaina. Que trasqués l’espaha de la beyna, Marsili Crón., c. 19. Trasques de la beina... un punyal, Ardits i, 11 (a. 1391). Una spasa... guarnida de una beyna de cuyr, Inv. Anfós V, 158. Met ton coltell en la beyna, Gerson Passio, c. 6. Tota sola ix de la beyna, [l’espasa], Picó Engl. 34.
    || 2. Doblec d’una vora de la roba, cosit de manera que per dins ell puga passar un cordó que serveix per estrènyer o eixamplar la boca formada per la dita vora (Olot, Garrotxa, Mall., Men.) ; cast. jareta. « Calces amb beina » : pantalons que se subjectaven al cos estrenyent-los amb un cordó passat dins el doblec de la vora superior (Empordà). « Una bossa amb beina » (Mall., Men.).
    || 3. Basta ampla feta a les voreres d’una vela per reforçar-la i subjectar les rellingues (Mall.) ; cast. vaina.
    || 4. Regruix o peça d’acer que es posa a l’esquena de la fulla de certs xerracs perquè la fulla no es vincli (Barc., Men.).
    || 5. L’última fulla de la planta del blat, que fa com d’estoig a l’espiga (Ripoll, Sta. Col. de Q.) ; cast. vaina.
    || 6. « Beyna o capell de la flor : nympha » (Torra Dicc.).
    || 7. Espècie de majordom que s’encarrega de dirigir certes operacions agrícoles i de vigilar-les en nom del senyor (Vilafr. del P.)
    || 8. Home dolent, depravat (Mall.).
    Fon. : bέјnə (Empordà, Olot, Barc., Gir.) ; bə́јnə (Mall., Ciutadella) ; bέјnɛ (Maó) ; béɲɛ (Balaguer, Borges-Bl.) ; bέɲə (Oliana) ; bέјɲə (Camp de Tarr., segons Montoliu).
    Etim. : del llatí vagīna, mat. sign. || 1, que en català antic tornà baína i després, passant l’accent a la vocal més oberta de l’hiatus, seguí dos camins : un, conservant el timbre a (V. baina), i l’altre canviant en é el so de la vocal que essent àtona devia sonar ə (bəínə> bə́inə, béјna).


Un gran de sau ?

(connexion facultative)

  • Pour créer des paragraphes, laissez simplement des lignes vides.

Ajouter un document